CISTERNES PLENES, POBLES BUITS

La intensificació de la ramaderia ha anat paral·lela a altres fenòmens sense els quals no podríem entendre aquest procés.

Funcionament del mercat lacti La indústria làctia, cada cop més concentrada, té un paper clau pel fet de pagar els ramaders a base de primes de volum i qualitat. Les de qualitat premien (amb un preu per litre més gran) la quantitat de greix i proteïna, perquè implica més possibilitats extra a la indústria (mantegues, nates…). Les primes de volum signifiquen pagar més per litre a qui produeix més litres. Des de la indústria es justifiquen aquestes primes per la necessitat d’assegurar el proveïment i de compensar els costos de recollida. Des de les agrupacions de petits ramaders es respon que a Europa sobra llet (per això cal posar quotes màximes) i per tant no hi ha perill de desproveïment, i que la diferència de costos de recollida és entorn de 2 pessetes per litre però no de les 12 o 13 de les primes. De fet atribueixen les raons ocultes de les primes de volum a una estratègia per trencar la capacitat de negociació de les cooperatives ramaderes i augmentar marges del negoci.

Perseguir grans volums i nivells alts de greix i proteïna contribueix a impulsar el model ramader intensiu, que com hem vist té unes característiques desfavorables per a les petites explotacions. Si a això hi afegim que aquestes explotacions reben menor preu per litre, perquè fan poca llet, la seva supervivència es dificulta moltíssim.

Calci per a tots Se’ns ha dit tant que el calci dels lactis és necessari que la llet i els iogurts s’han convertit en productes que mengem diverses vegades cada dia. Així s’asseguren alts nivells de demanda i una concepció generalitzada de la llet com a producte estàndard. A Espanya es consumeixen 105 quilos de llet i derivats per càpita anualment, més que el total de fruites fresques i el doble que d’hortalisses.¹

Polítiques agràries Tant les europees com les estatals i autonòmiques han afavorit un model intensiu de grans explotacions, per exemple subvencionant la producció d’algunes matèries primeres per a pinsos o donant facilitats a les grans explotacions per absorbir quota de producció (les mesures més recents sembla que volen revertir això però no està clar quin efecte tindran). Tot això emmarcat en un discurs de falta de competitivitat de la petita explotació familiar.

Especulació No hi ha vaques que pasturant generin prou rendibilitat econòmica com per competir amb els diners al comptat que suposa vendre el prat a una immobiliària per construir xalets de cap de setmana o hotels d’estiu. 

Menyspreu social per la professió agrícola i ramadera Alguns fills de ramaders que hem conegut amagaven al col·legi la professió dels seus pares. Molts comencen la carrera laboral en la construcció o l’hostaleria.

Discurs productivista Tenim l’imaginari del “més és millor” que es reflecteix en grans vaques de molts litres, grans estables, grans tractors… D’altra banda hi ha les freqüents visites a les granges de comercials de les empreses de medicaments, pinsos, semen… amb la targeta de “tenim la solució ràpida i còmoda, aquí i ara”.

El model de la soja L’expansió de la producció industrial de pinsos és clau en el procés d’intensificació. Un cas significatiu és el de la soja, que era un llegum (ric en proteïna vegetal, bo per incrementar la producció de llet de les vaques) desconegut a Occident durant segles. Avui és un dels motors de l’agronegoci mundial. Diversos països entre els quals destaquen Estats Units, Argentina i Brasil s’han especialitzat en la producció i exportació de volums milionaris de soja per a elaboració de pinsos. La soja és un dels cultius en els quals l’agricultura transgènica està més desenvolupada i en els quals la concentració oligopòlica de les multinacionals es fa més palesa.  A l’Estat espanyol entren anualment sis milions de tones de soja i blat de moro transgènic, un 80% dels quals es destina a pinsos.²  Per tant, ara per ara una gran part del bestiar espanyol té transgènics en la dieta. L’expansió del model de la soja transgènica té una doble cara de greus conseqüències en països productors i consumidors.

Al final de tot aquest procés trobem milers de petites i mitjanes explotacions que abandonen el sector anualment, malgrat que són les que fixen més població en moltes àrees rurals; en dotze anys s’han reduït en més d’un 73% (vegeu la gràfica), i la producció mitjana per explotació ha augmentat un 40% en només quatre anys. Si bé el procés és generalitzat, hi ha força diferència entre zones quant a grau d’intensificació: la grandària mitjana d’una explotació a València és més de 9 vegades la grandària mitjana a Galícia.

Com a conseqüència sobrevé una ramaderia que, tot i que dóna feina a molta menys gent, produeix globalment la mateixa quantitat de llet que la ramaderia extensiva,³ tot i que de qualitat dubtosa, rendibilitat i productivitat relatives, i amb un impacte ecològic important. D’aquesta manera el procés d’intensificació es converteix en un motor de la despoblació rural, i per tant d’un territori desequilibrat, d’una alimentació de baixa qualitat, d’unes ciutats superpoblades i desagradables i d’una pèrdua de sobirania alimentària.