L'OBRA ÉS MEVA, PERÒ TU TE LA POTS COPIAR?
El copyright de la majoria de les obres estableix que tots els drets (de copiar, modificar, digitalitzar o transmetre l'obra de la manera que sigui) es reserven al titular del copyright, i qualsevol altra persona ha de demanar-li permís per fer qualsevol d'aquestes accions (sí que es permet la còpia de l'obra per a ús privat i sense lucre, i determinats usos relacionats amb l'educació, la investigació o el préstec bibliotecari).
La realitat tecnològica dels
nostres
dies
(accés generalitzat a internet i a equips per copiar i crear,
digitalització de
tota mena d'obres...) han provocat un canvi de context. Si abans el
copyright
protegia principalment un editor i/o autor enfront d'un altre editor
que
volgués copiar i comercialitzar l'obra sense pagar-ne drets d'autor,
ara vol
protegir autors o titulars dels drets enfront del públic "pirata".
Visió convencional
Segons la visió convencional, qui copia un llibre o qualsevol obra artística deixa de comprar-lo, per la qual cosa l'autor no rebrà remuneració per la seva obra via drets d'autor, que solen ser d'un 10% del preu de venda al públic sense IVA. Per tant, si es generalitza el fenomen de la còpia, la producció cultural i artística minvarà. Aquesta argumentació du a la defensa del tradicional tots els drets reservats.
En aquesta línia i davant el canvi de context que comentàvem, la interpretació i aplicació de la llei ha anat evolucionant en el sentit de restringir els drets del públic. Per exemple, les còpies fetes en una fotocopiadora d'ús públic (biblioteca, empresa...) o en una copisteria es consideren còpies no privades o amb ànim de lucre; per tant, aquests establiments han de pagar cada any una llicència per poder fer fotocòpies, i també el cànon de compensació, que es paga en comprar aparells com ara una fotocopiadora. Una directiva europea obliga a cobrar un cànon per préstec a les biblioteques en concepte de drets d'autor, que han de pagar els usuaris o les mateixes biblioteques; alguns països encara no han transposat aquesta directiva.
Aquesta interpretació
restrictiva dels drets
del públic és l'adoptada per gran part de la indústria cultural i les
societats
de gestió de drets d'autor. Per això posen obstacles tecnològics a les
còpies
(sistemes anticòpia en els DVDs, localitzadors de còpies a
internet...),
financen campanyes de conscienciació i pressionen a favor d'una
legislació més
restrictiva.
Visió copyleft
En la visió copyleft l'autor continua cobrant un percentatge sobre les vendes i continua exercint el seu dret moral de decidir com es difondrà l'obra. La diferència és que no es reserva sistemàticament els drets de còpia, sinó que en pot cedir algun (o tots) al públic: alguns drets reservats. Concretament, sempre permet que tothom pugui copiar, distribuir, llegir, visionar, escoltar, etc., la seva obra, tant privadament com públicament, sense haver de demanar permís si ho fa sense ànim de lucre. I pot tenir l'exclusivitat sobre l'ús comercial de l'obra, o permetre també que d'altres se'n serveixin amb ànim de lucre.
La intenció d'aquesta forma
de
gestionar els
drets de l'autor és la d'"alliberar" la cultura, facilitar-hi l'accés.
Busca,
en definitiva, un equilibri entre els drets de l'autor i els del
públic, de
manera que l'un i l'altre en surtin beneficiats.
Està la cultura en perill amb la visió copyleft?
La visió copyleft sosté, en contraposició a la visió convencional, que és la restricció dels drets el que perjudica la majoria d'autors, com també perjudica el públic i la divulgació cultural en general.
En realitat, molt pocs autors poden viure dels drets d'autor; només els més famosos. Una petitíssima fracció dels llibres que es publiquen (el 0'5% en el cas d'Espanya) arriba als 15.000 exemplars venuts. De grans best sellers n'hi ha una vintena. De la gran majoria de títols se'n venen uns pocs centenars d'exemplars. El preu mitjà dels llibres no és gaire alt: uns 12 euros en el cas d'Espanya, uns 7 en el cas de Turquia. L'autor rep generalment un 10% d'aquest preu de venda al públic: posem 1 euro per exemplar venut. La gran majoria d'autors, doncs, poden aspirar, si tot va molt bé, a ingressar uns 1.000 euros anuals per llibre publicat. Amb això no fan pas bullir l'olla... I els autors d'èxit considerable (15.000 exemplars) rebrien 15.000 euros anuals; cap fortuna, tampoc. Per a la major part d'autors, les principals fonts d'ingressos provenen de les activitats que genera el prestigi de ser autor d'una obra (conferències, articles a la premsa...) i del mecenatge públic o privat (encàrrecs, beques...). No és cert, doncs, que els ingressos per la venda de còpies siguin indispensables per a la creació cultural.
D'altra banda, la difusió lliure d'una obra no ha pas de repercutir en un descens en les vendes, i pot passar el contrari. Un patró de comportament pot ser: Em vaig baixar tal llibre d'internet. Si no l'hagués trobat així, segurament mai no hauria sabut que existia o no l'hauria llegit. Em va agradar tant que me'l vaig comprar per acabar-lo de llegir més de gust i el vaig passar a dos amics; un d'ells se l'ha comprat. El fet que es pugui veure l'obra sencera obre moltes possibilitats de promoció (enllaços en webs, profusió de ressenyes, activació del boca-orella, utilització pública de l'obra, citació de fragments en altres publicacions...). Així, la circulació lliure d'una obra pot acabar generant no menys, sinó més vendes.
La difusió lliure de les obres i la possibilitat generalitzada d'accedir-hi generen una proliferació d'estímuls intel·lectuals i culturals que deriva en més producció i en més gent interessada en la producció cultural. Les webs on es poden penjar fotos, música, vídeos, etc., estan farcides de creacions.