PREU AMBIENTAL DE FABRICAR ARTICLES D'HIGIENE D'UN SOL ÚS
LA CEL·LULOSA I EL RAIÓ
La cel·lulosa és
l'absorbent que es fa servir més en bolquers i compreses d'un sol ús
perquè és el que surt més barat. En concret es fa servir cel·lulosa que
s'obté de la polpa de
fusta de coníferes, sobretot pi. Aquesta polpa es
transforma per obtenir la pasta
en flocs (o cel·lulosa fluff), un “núvol”
de fibres flonjo i absorbent. De la cel·lulosa de polpa de fusta també
se n'obté, mitjançant una sèrie de transformacions físiques i
químiques, el raió
(viscosa) amb el qual es fan molts tampons (barrejant-hi cotó o no).Explotació forestal
La fusta per extreure'n cel·lulosa pot provenir de boscos nadius (els principals productors mundials són els EUA, Canadà, els països escandinaus i la Xina) o, cada vegada més, de plantacions d'algunes espècies de pins de creixement ràpid, que tenen l'inconvenient d'empobrir la fertilitat de la terra. Les grans empreses solen sostenir que els boscos o plantacions es gestionen de forma sostenible, però, segons Greenpeace, en moltes ocasions les entitats que certifiquen la sostenibilitat són poc creïbles perquè estan pagades per la pròpia indústria; avui l'única entitat que quasi tothom considera fiable és Forest Stewardship Council.
Una d'aquestes empreses és Kimberly-Clark, gran multinacional propietària dels bolquers Huggies, els mocadors Kleenex i el paper Scottex, que ha estat durant molt temps l'objectiu d'una campanya de Greenpeace pel fet d'estar devorant boscos nadius canadencs.
Obtenció de la cel·lulosa
Les plantacions de pins, juntament amb les plantes d'obtenció de cel·lulosa, tendeixen a ubicar-se en països del Sud on el sòl és més barat i les mesures de protecció laboral i mediambiental més laxes. Així, Xile, Brasil o Indonèsia estan entrant en el grup dels principals exportadors de cel·lulosa.1 Les plantes són fàbriques molt grans (la maquinària és complexa i cara), de manera que qualsevol fuita dels productes químics que utilitzen constitueix un risc important. La gran envergadura també origina una transformació important de l'economia del lloc on s'ubiquen. Les plantes consumeixen molta aigua i hi vessen molta contaminació, sobretot pel procés de blanqueig però no només. Aquests vessaments i les emissions a l'aire perjudiquen la vida de l'entorn, incloent-hi les poblacions (és de les indústries més contaminants). Els efectes van des de pudor i marejos fins a trastorns hormonals.
Blanqueig
La majoria de la polpa per a paper es blanqueja amb diòxid de clor (tecnologia ECF), menys contaminant que el blanqueig amb clor però més que el blanqueig sense clor (tecnologia TCF). Totes les fonts que hem consultat asseguren que la polpa per fer pasta en flocs es blanqueja sense clor, però no hem trobat cap legislació que hi obligui.
EL COTÓ
Les fibres de cotó (els filaments que envolten les llavors de la planta) es poden filar i després teixir. Els absorbents dels bolquers de roba solen ser de cotó, teixit com a ris (tovallola) o franel·la. També, les fibres de cotó es poden disposar en forma de “núvol” (sense filar-les ni teixir-les); així s'obté el cotó fluix amb el que es fan les compreses gruixudes.El cultiu
El cotó és un dels principals cultius del món (el vuitè en extensió, amb un 2'3% de tota la superfície cultivada, segons la FAO) i el que més pesticides usa (un 10% de la producció mundial). La majoria són contaminants per al sòl, l'aigua i la vida animal, i alguns estan entre els més tòxics, sobretot per al sistema nerviós. Bona part del cotó mundial es cultiva a països del Sud (Xina, Índia, Paquistan, Uzbequistan i Brasil cultiven el 60% del cotó mundial, segons la FAO) en els que no es fa servir equipament de protecció adequat. Un documental danès del 1997 mostrava com es tiraven pesticides amb esprai en camps de cotó a Nicaragua i Guatemala mentre hi havia nens jugant als camps del costat. Un 14% de les malalties que afecten els agricultors de països del Sud, i un 10% de les malalties mortals, es deuen a intoxicacions per pesticides. A països del Nord, tot i que es prenen més mesures de protecció, els pesticides també causen malalties. També es cultiva cotó transgènic.
També hi ha cotó ecològic, no transgènic i cultivat sense pesticides. Avui se'n cultiva poquíssim.
El processament
Les fases més contaminants en el processat del cotó són el descruat (treure les ceres i greixos de les fibres) i el tenyit. Del descruat en surt una aigua residual molt bàsica i complicada de tractar en depuradores. Avui el descruat es fa sobretot a països del Sud (els principals productors de cotó descruat –i també cru, sense cap tractament– són l'Índia i la Xina), en els quals les normatives mediambientals són més laxes o simplement inexistents.
La majoria de cotó es blanqueja. Normalment es fa a base d'aigua oxigenada, amb un procés no contaminant. Blanquejar fa perdre qualitats a les fibres.
EL SAP (superabsorbent)
El sap (superabsorbent polymer, o gel de poliacrilat) és un material sintètic format per cristalls de poliacrilat sòdic. És el material més absorbent que es coneix: pot retenir fins a 800 vegades el seu pes en líquid, tot i que en els bolquers la capacitat d'absorció és inferior perquè en entrar en contacte amb l'orina en perd.De tots els recursos materials i energètics que intervenen en la fabricació de bolquers i compreses, el sap és el que té una contribució més gran a gairebé tots els impactes ambientals (efecte hivernacle, forat a la capa d'ozó, pluja àcida...), seguit del polipropilè.2 Per exemple, el fet que cada cop es posi més proporció d'aquests materials als bolquers va causar que les emissions d'alguns metalls pesants es doblessin en sis anys. En canvi, les emissions de CO2 es van reduir en un 14% pel fet de posar menys cel·lulosa als bolquers.3
