La
utilització de la calç com a aglomerant dels revestiments exteriors i
interiors ha estat una constant al llarg de la història de les
diferents cultures i civilitzacions que han habitat i habiten el
Mediterrani.
A la ciutat de Jericó (Cisjordània, Palestina) s'han trobat recentment restes de calç amb 10.000 anys d’antiguitat. A la primera civilització coneguda, Mesopotàmia, la calç es feia servir en combinació amb el fang com a revestiment de parets de temples, canalitzacions d'aigua, banys, aljubs, tombes o habitatges. També la van fer servir a la Capadòcia (Anatòlia, Turquia) per a revestiments i frescos (aquí es va trobar el fresc més antic conegut, de 8200 anys d’antiguitat). Els hitites usaven la calç per revestir l'interior de les coves on vivien, consolidant així els petits despreniments sense perdre la qualitat de transpiració necessària per a la cova. Els egipcis van emprar la calç com a suport de les pintures aparegudes a l'interior de les piràmides. En gran part dels monuments de la cultura grega apareixen restes de policromia realitzada amb lletada de calç, pigments minerals i additius orgànics. Els romans van encunyar la paraula que coneixem avui en dia, l'estuc, i van perfeccionar la tècnica utilitzada pels grecs, essent Pompeia el millor exemple de com es feien els estucats en parets amb pintures al fresc en aquesta època. A l’Espanya àrab podem trobar mostres d'extraordinàries decoracions i d’alt nivell tècnic amb pintures a la calç com l’Alhambra de Granada o la Mesquita de Cordova. Durant l’època medieval es va seguir utilitzant la calç per a decoracions interiors i exteriors com en el cas dels esgrafiats segovians, però és el Renaixement italià qui ens deixa els millors exemples útils per utilitzar als nostres dies: la pintura al fresc i l'estuc planxat a foc.
Amb l'arribada del ciment pòrtland, la calç va quedar en desús, prioritzant les qualitats d’aquest (facilitat de treball, versatilitat i ràpida resistència) en detriment d'altres qualitats més sanes per als edificis i les persones.
No obstant això, els estucs
de calç han tornat a recobrar la seva importància a
través de noves pràctiques constructives com la bioconstrucció; i és
que a més de ser una tècnica d'una gran bellesa i que utilitza només
productes naturals sense cap tipus d'additius, reuneix també altres
característiques d'extrema importància com la durabilitat, l'absència
de retraccions, la capacitat com a aïllant tèrmic i acústic, la
transpiració dels materials i qualitats fungicides i ignífugues.