EL MÓN DE L’AQÜICULTURA

La de mol·luscos

Els mol·luscos bivalves són animals immòbils que s'alimenten dels nutrients que hi ha a l'aigua que els envolta (zooplàncton i fitoplàncton). Per això es poden criar sense alterar gaire la seva forma de vida natural i sense necessitat de gaire tecnologia (poden estar simplement enganxats a una corda a dins el mar), i tampoc no cal donar-los menjar.

D’aquest tipus d’aqüicultura se’n pot dir extensiva. És la majoritària al món i s'ha practicat des de temps ancestrals per a l’autoconsum o per abastir mercats locals, sobretot a l'Àsia i especialment a la Xina (on avui se situa el 70% de la producció aqüícola mundial).

Al Mediterrani una mica més de la meitat de l’aqüicultura és extensiva i està centrada en musclos, ostres i cloïsses.

La de peixos i crustacis

Criar peixos carnívors o crustacis (s'alimenten de peixos, larves, cucs...) és una altra història: cal donar-los peix per menjar. Perquè això surti a compte cal criar-ne molta quantitat, de manera que les explotacions de petita escala no són vàlides. Al contrari, la cria d’aquest tipus de peixos és una activitat complexa: calen instal·lacions (piscines a terra o gàbies al mar) amb un cert nivell de tecnologia (l'aigua ha d'estar en condicions controlades d’oxigen, pH, temperatura, etc.), cal fabricar el pinso (consistent sobretot en farines i olis de peix i cereals), es fa una selecció genètica per obtenir varietats que s'adaptin bé a la cria en captivitat o que tinguin certes característiques desitjades... Com que hi ha molts peixos que viuen junts, emmalalteixen fàcilment, per la qual cosa se'ls han de donar medicaments com antiparàsits, vacunes o antibiòtics. També se'ls donen additius com ara colorants (en la vida salvatge agafen el color dels nutrients marins). Se’n pot dir aqüicultura intensiva.

Com que les explotacions requereixen inversions fortes, només són viables si abasteixen mercats de països que paguin prou com per compensar la inversió; és a dir del Nord. A Esapnya l’aqüicultura intensiva produeix una desena part del volum aqüícola, però més de la meitat dels ingressos. Les explotacions pertanyen majoritàriament a grans empreses del Nord, però poden ser a països del Sud.

L’aqüicultura de peixos té impactes importants sobre el medi marí (els residus de les piscines i gàbies causen concentracions de matèria orgànica molt superiors a les normals, i els peixos que s'escapen de les gàbies propaguen les seves malalties i alteren la diversitat genètica) i sobre les poblacions dels països on es du a terme, com veurem a continuació.

L’aqüicultura és la solució?

La FAO preveu que per al 2030 l’aqüicultura (extensiva i intensiva) aporti la major part del peix que consumim. Sovint és presentada com la solució a l'estancament o a la disminució de la pesca, i fins i tot com una peça clau per abastir el món de proteïna animal. No obstant això, hi ha una gran limitació per a l’aqüicultura intensiva: actualment el peix del qual se’n fan farines s’emporta un terç de les captures marines, i no sembla pas que aquest volum de peix hagi de poder créixer, sinó més aviat al contrari. En el cas de l’anxoveta, l'espècie més usada per fer farina de peix, dues de les principals pesqueries estan sobreexplotades; i de les següents cinc espècies més usades, quatre també estan sobreexplotades.

El sectors pro aqüicultura sostenen que el 90% de les espècies utilitzades per a farines no tenen mercats alternatius significatius per a consum humà. També afirmen que, com que bona part de la pesca per a farines es fa en països perifèrics, exportar-la els aporta ingressos valuosos per al seu desenvolupament. Els sectors crítics sostenen que aquests peixos sí que tenen consums humans alternatius.

Al Perú, la flota que pesca anxoveta està tan sobredimensionada (la capacitat multiplica per cinc la captura màxima permesa en anys d’abundància) que envaeix la zona de cinc milles reservada a la pesca artesanal que aporta peix a la població local, les captures de la qual s'han reduït en un 40% en només sis anys. Avui, un quart de les captures artesanals és de cranc de senyal, una espècie que no es consumia gaire i que representa per als pescadors menys ingressos que el lluç tradicional, la població del qual ha disminuït; casualment s'alimenta d’anxoveta. Un de cada cinc nens peruans pateix malnutrició, indicador que podria reduir-se a la meitat si es dediqués només un 10% de l’anxoveta a l’alimentació humana.¹

El Perú és, amb molta diferència, el principal productor mundial de farina de peix. Un estudi del 2006 encarregat pel Banc Mundial afirma que aquesta activitat econòmica comporta considerables pèrdues de renda i elevats costos ambientals i socials a l'Estat peruà, i que genera  grans ingressos de divises que beneficien una fracció mínima de la indústria. Per exemple, l'Estat ingressa 5 dòlars per cada tona de farina exportada, quan el preu al mercat està entre 600 i 1.400 dòlars. Els beneficis de només una empresa (la més important del Perú) multipliquen per 10 els ingressos per a l'Estat generats per tota la pesca del país.¹

El primer productor de salmó del món és Xile; l’exporta quasi tot (98%) als Estats Units, Europa i Japó. El 71% del negoci el controlen 12 empreses, de les quals 6 són xilenes. De cada 100 dòlars que s'ingressen per l’exportació de salmó, 4 es destinen a salaris i 40 a benefici empresarial. La regió del salmó de Xile ha passat durant els 90 de ser la sisena en ingressos familiars a ser la penúltima (la dotzena); és la que té més dificultats en educació i més vulnerabilitat social del país.²