A
molts països, a mesura que el turisme pren importància, el sòl,
l'aigua, el menjar, els habitatges, la terra... els béns en general
pugen de preu i poden arribar a ser de dificil accés per als locals.
Per exemple al Marroc i segons un estudi fet el 2006, 600 cases de la
medina de Marràqueix, i 380 en el cas d’Essaouira, van ser comprades
per turistes europeus, cosa que va contribuir a l'encariment de
l’habitatge a moltes ciutats marroquines (a Casablanca el preu s'havia
duplicat en tres anys).1 S’ha calculat que a les
Illes Balears un turista produeix un 50% més de residus sòlids que un
local.2
A les regions tunisianes de Hammamet i Nabeul, l’aigua i la mà d’obra local s’han desplaçat des de l’agricultura de cítrics cap al turisme, que per ara ofereix una remuneració més bona. A la regió de Djerba hi ha hagut un gran creixement del turisme, però l’economia local no ha aconseguit desenvolupar-se perquè tots els béns consumits pels turistes vénen de fora. Segons un estudi fet a l’àrea mediterrània, ja fa 20 anys el consum mitjà d’aigua per persona i dia entre les persones hostatjades als hotels era de 400 litres, i entre la població local era de 70 litres.3
Béns públics i mitjans de vida tradicionals poden ser oferts als turistes i negats als vilatans. A la comarca catalana del Penedès (Espanya) els pagesos joves tenen problemes per arrendar terres perquè els més grans, veient que el sòl es revaloritza pel turisme residencial, no venen ni arrenden esperant que requalifiquin les seves terres i els puguin treure millor partit.4
Els 24 camps de golf que hi ha a la República Dominicana necessiten el doble d'aigua que tota la indústria nacional. A l’illa hondurenya de Roatán s'han protegit diverses zones naturals, restringint-hi la caça i la pesca, per atreure els turistes. Deixaré de caçar iguanes quan ells deixin de dragar per fer noves marines i hotels i de pescar [llagostins] fins a l'extinció, diu un pescador local.5